L'era de l'accés també parla de turisme

José Ortega i Gasset, el 1941, deia que el vertader tresor de la humanitat és el tresor dels seus errors, apilats pedra sobre pedra durant milers d’anys. Al meu parer, crec que aquesta és una afirmació coherent i adequada per als temps que corren. Amb tants “Bushs, Aznars, Saddams...” resulta sarcàstic creure que la nostra humanitat aprèn dels errors del passat. Pot parèixer preocupant pensar que la nostra espècie tendeix cap a l’oblit, cap a la falsedat, cap a la teatralizació de la vida, tal i com diu J. Rifkin a la seva obra "La Era del Acceso". No és el seu últim llibre, però m'ha semblat interessant comentar-vos quatre coses que m'han cridat l'atenció...

El genial Rifkin parla de la pèrdua de valors humans i la deshumanització, com les característiques que resten d’uns hòmens i dones “proteics”, d’un paisatge hiperreal, i una cultura “desculturalitzada”. El comerç, el capital, el poder, els diners i el control, seran els murs a tombar en el futur. A les persones ens quedarà l’opció de lluitar per a no ésser envoltats per un món de multinacionals fusionades i mafioses. La cultura, la gran perjudicada per la comercialització de les experiències humanes, està en perill d’extinció. De fet, viure sabent el nou rumb que està prenent el món no ens ajuda a ser optimistes, i ens pot dificultar el ser feliços. Serà millor que es retirin tots els llibres d’en J.Rifkin? És millor per a un esclau pensar que és una persona lliure? (...) En aquest cas no m’atreveixo a contradir a l’autor, crec que el nou món del control i de la privatització no és un bon escenari per als nostres fills.

Profunditzant una mica més en la lectura, i concretament en el capítol 8, que parla del turisme com a indústria cultural, m’adono que el nostre sector professional, a l’igual de molts altres, també pot col·laborar a l’aculturització dels pobles i a la mercantilització de les experiències. El turisme de baixa qualitat té aquest defecte; el malgastament dels recursos naturals i culturals locals per part d’una societat diferent, normalment més rica i menys conscient del valor de la cultura del destí. En aquest anàlisi entre cultura i turisme els països subdesenvolupats són els primers que noten els símptomes de la degradació. Quan parlem dels perills del turisme per a la cultura, estem parlant doncs, dels riscos d’un model turístic implantat fa 50 anys i que encara perdura a moltess destinacions turístiques mundials que no diversifiquen la seva economia i opten pel camí més fàcil: la venda del territori a les grans multinacionals. El turista però va canviant. Avui, un 70% dels turistes americans es consideren a ells mateixos com a “Ecoturistes”, hi ha un canvi irreversible en el perfil del turista, ara més experimentat, madur i coneixedor, més exigent amb les estructures de gestió turística. Aquest fet ens indica que el tema de la sostenibilitat és importantíssim, encara que per a molts només sigui l’excusa per a vendre “duros a quatre pessetes”. L’autor parla del preocupant fet de la teatralització de les experiències turístiques, fet que denigra l’autenticitat. En aquest últim punt, el debat s’obre per discutir què és realment autèntic i què no.

Així, pot un centre comercial exercir d’àgora pública? Segons J.Rifkin, el privat sempre busca un benefici unilateral, i per tant, en un món cada cop més privatitzat (i controlat) no pot tenir cabuda la llibertat social... Llavors ja no sé si Rifkin estaria d'acord en convertir els tarongers de la nostra infància en un pitch&put...